El meu fantasma
Una nit de lluna plena,
al castell del meu besavi
sento veus d’ànima en pena
que provenen d’un armari.
Jo que l’obro per calmar-me
i un llençol veig que es desplega,
pren la forma d’un fantasma,
surt i em diu: “¡Mercès,
col·lega!”
“Per la veu t’he descobert:
¡ets l’espectre del padrí!”
“¡Fill del fill del meu fillet!,
¡el besnét meu preferit!...
“Fa set anys, quan era un vell,
vaig pregar que, si em moria,
m’enterressin al castell
per si els ossos revivien...”
“P’rò, padrí, ¿on tens els
ossos?,
¿i on vas amb aquesta roba?”
“¡Me’ls van prendre uns peixos
grossos
per portar-los a l’escola!”
“¡Quin desastre!, ¿saps què
passa?:
que ara veig que l’esquelet
que hi ha dins la meva classe...”
“¡És el meu, i no hi ha dret!”
“Tinc un pla; no t’amoïnis:
hi anirem aquesta nit;
tu segueix-me i no rondinis:
tindràs ossos tot seguit.”
Com si al cul tinguéssim punxes,
correm com esperitats
i posem els pèls de punta
a les òlibes i els gats.
La finestra és mig badada...
i el besavi fot un bot,
es vesteix la seva ossada,
¡salta i balla i canta i tot!
P’rò de cop sona l’alarma,
i el padrí fuig espantat...
Jo el segueixo bo i posant-me
el llençol que m’ha llançat.
El conserge, que es desperta,
quan ens veu pel passadís,
es desmaia i cau a terra...
i se’n torna al paradís.
Quan sortim, la policia
ens vol exigî el carnet;
p’rò els responc amb
ironia:
“¡L’altre món és lliure i net!”
És llavors que ens persegueixen,
p’rò ens fiquem dins el castell,
i aquí ja no s’hi atreveixen,
que la pô els entra a la pell.
Dic adéu al meu fantasma
per un passadís secret,
i ell em diu bo i
abraçant-me:
“¡Salva els ossos, bon besnét!...
”I si mai algú et pregunta
què seràs quan siguis gran,
tu contesta-li: «Sens dubte,
¡esquelet polit i blanc!»”
